Alemanya reconeix el genocidi comès a Namíbia
El govern alemany admet la seva responsabilitat durant la colonització de país africà i anuncia indemnitzacions milionàries.
El govern alemany admet la seva responsabilitat durant la colonització de país africà i anuncia indemnitzacions milionàries
Alemanya ha reconegut oficialment el genocidi que va perpetrar a inicis de segle XX a l’actual Namíbia, un territori africà que va estar ocupat pels alemanys durant dècades. Per aquesta raó, el govern alemany ha anunciat que indemnitzarà el país amb un fons de 1.100 milions d’euros durant els propers 30 anys.
El fons es destinarà a projectes de desenvolupament i pretén beneficiar sobretot a les ètnies herero i nama, que van ser les comunitats més afectades pel genocidi.
A més, Alemanya també retornarà les restes humanes que les tropes colonials es van endur per estudiar en laboratoris científics. Aquestes restes es troben avui repartides en diferents museus, hospitals i universitats alemanyes.
Namíbia va estar ocupada per diversos països europeus durant el segle XIX. A partir de 1840, el govern alemany es va imposar i va colonitzar el territori, que en 1884 va ser nomenat Àfrica del Sud-oest Alemanya. Les autoritats colonials van explotar els recursos naturals i esclavitzar a la població.
El genocidi namibi va tenir lloc entre 1904 i 1908, després que la població local intentés rebel·lar-se contra els colonitzadors. Tot i que no hi ha xifres oficials, es calcula que les tropes alemanyes van matar a unes 70.000 persones, 60.000 de l’ètnia herero i altres 10.000 de l’ètnia nama.
Després de perdre la Primera Guerra Mundial (1914-1919), Alemanya va ser obligada a tornar totes les seves colònies i el territori namibi va passar a formar part de Sud-Àfrica. Namíbia no es va independitzar com a país fins a 1990.
França assumeix la seva responsabilitat en el genocidi de Rwanda
Alemanya no és el primer país que reconeix els crims comesos durant l’era colonial. També França ha admès el seu paper en el genocidi de Rwanda.
França va mantenir durant segles diverses colònies a l’Àfrica, tot i que Rwanda va ser en realitat una colònia belga. El 1962 va aconseguir la seva independència i el nou govern ruandès, controlat pels hutu, va establir importants relacions comercials amb França, que volia mantenir la seva influència en el continent africà. El govern francès també proporcionava armament al govern rwandès en els seus continus enfrontaments amb altres ètnies.
El genocidi de Rwanda va tenir lloc entre abril i juliol de 1994 i va enfrontar a les dues principals ètnies de país: hutus i tutsis. El conflicte entre els dos venia de lluny, però el 1994 va explotar amb gran violència sense que el govern de Rwanda, controlat per l’ètnia hutu, fes res per aturar la massacre contra els tutsi. Durant el conflicte van morir prop de 800.000 persones. A dia d’avui encara es descobreixen fosses comunes amb els cossos de les víctimes.
Al març de 2021, un grup d’historiadors francesos va presentar un informe sobre el paper de França en aquest genocidi. Els experts assenyalaven que el govern francès tenia una gran responsabilitat i havia ignorat el conflicte, encara que no creien que les autoritats franceses a Rwanda fossin còmplices dels crims. Aquest estudi havia estat encarregat pel president francès, Emmanuel Macron.
Un mes després el govern de Rwanda va presentar el seu propi informe, en què acusava França de no haver intervingut per aturar el genocidi i de col·laborar amb el règim extremista hutu. El document ruandès assegura que les autoritats franceses defensaven els interessos de França i la seva expansió a Àfrica, per aquesta raó no van fer res per aturar la matança.
El president Macron va viatjar a Rwanda el 27 de maig per tractar de normalitzar les relacions amb aquest país. En un acte en el memorial del genocidi de Gisozi, on estan enterrats més de 250.000 tutsis, Macron va admetre la responsabilitat francesa en el genocidi: “França no va escoltar la veu dels que li havien advertit i no va entendre que, al voler prevenir un conflicte regional o una guerra civil, estava de fet a la banda d’un règim genocida”.
El colonialisme europeu a Àfrica
Els primers europeus que es van assentar a l’Àfrica eren navegants i comerciants que vorejaven el continent per arribar fins a les Índies Orientals. El continent era llavors un lloc de pas on descansar de l’llarg viatge.
Amb l’esclat de la Revolució Industrial entre els segles XVIII i XIX, les potències europees van veure a l’Àfrica l’oportunitat d’expandir els seus dominis i explotar els seus materials: així van sorgir les colònies a Àfrica.
Els principals colonitzadors van ser el Regne Unit i França, però també Portugal, Bèlgica, Itàlia i Espanya van tenir colònies en el continent africà. Els països europeus es van beneficiar de la riquesa natural i els materials i van imposar el seu control sobre la població autòctona, que en molts casos van ser convertits en esclaus.
La colonització d’Àfrica es va allargar durant segles, fins que els diferents països africans van aconseguir la seva independència al llarg de segle XX.
En molts casos, el procés d’independència de les colònies africanes va provocar una gran inestabilitat política, pobresa econòmica i dependència de les potències colonitzadores. A més, molts pobles i ètnies van quedar separats per fronteres fictícies dibuixades amb regla pels europeus. Aquesta separació va donar origen a conflictes armats entre bàndols que encara avui lluiten per controlar les terres i els seus recursos.
La desigualtat entre colonitzadors i colonitzats s’ha mantingut fins avui, quan moltes companyies europees segueixen fent negocis a l’Àfrica sense que beneficiïn directament a el continent.