Modernisme: quan la natura inspira l’art
Aquest estil artístic va trencar amb les normes estètiques vigents i es va estendre per Europa a finals del segle XX.
Aquest estil artístic va trencar amb les normes estètiques vigents i es va estendre per Europa a finals del segle XX
Mosaics de vidre que imiten el joc de llums del sol travessant la copa d’un arbre. Baranes de fusta que es dobleguen com si fossin una arrel solcant el terra. Columnes que imiten potes d’animals i marquesines que semblen un jardí de plantes. El modernisme és natura desbordant a cada detall.
Aquest estil artístic va aparèixer a Europa a finals del segle XIX. Va ser una reacció a l’art que existia fins aleshores, condicionat per unes normes estètiques i una tradició històrica que limitaven els temes de les obres i la manera de realitzar-les. A Espanya, sobretot a Catalunya, aquesta nova tendència es va dir modernisme; a França es coneixia com a art nouveau i a Alemanya era el Jugendstil.
Els autors modernistes s’inspiraven en la natura: igual que les plantes i els arbres, modelaven les seves creacions d’una manera natural i harmoniosa. Les obres modernistes tenien formes arrodonides i orgàniques i utilitzaven materials poc comuns en l’art com la fusta, el ferro forjat, el vidre o la ceràmica.
Els dissenyadors més conservadors van ser molt crítics amb el modernisme, que consideraven desordenat i poc seriós. No obstant això, una part de la classe burgesa més adinerada va veure el nou estil com una manera de distingir-se de la resta i va apostar pels nous artistes i les seves creacions.
Algunes de les obres modernistes més conegudes són La Pedrera o la Casa Batlló al passeig de Gràcia de Barcelona, les marquesines art nouveau del metro de París o els cartells promocionals, en els quals sol aparèixer una figura femenina envoltada d’elements naturals.
El Dia Mundial del Modernisme se celebra cada 10 de juny per recordar els orígens i el llegat d’aquest moviment artístic. La data commemora la mort de dos grans arquitectes modernistes: l’hongarès Odon Lechner, que va morir el 10 de juny del 1914, i el català Antoni Gaudí, que va morir el 10 de juny del 1926.
La Sagrada Família, icona del modernisme
Antoni Gaudí és el màxim exponent del modernisme català i la seva obra més coneguda és la Sagrada Família, una basílica catòlica que s’ha convertit en el monument més visitat d’Espanya i és Patrimoni de la Humanitat.
Les façanes de l’edifici mostren diferents moments de la vida de Jesús i les torres representen diferents personatges de la Bíblia: apòstols, evangelistes, la Mare de Déu i Jesucrist. La torre més alta farà 172 metres d’alçada i convertirà la Sagrada Família a l’església més alta del món.
Malgrat ser un edifici religiós, la imatge de la natura està molt present en l’estructura. Les columnes del pòrtic recorden el tronc de les sequoies i a l’interior del temple es divideixen com les branques d’un arbre. En molts racons, la pedra esculpida crea la il·lusió que les fulles i vegetació cobreixen les parets. Els arcs i estructures arrodonides i les escales de caragol són una altra picada d’ullet a la natura.
La Sagrada Família va començar a construir-se el 1882 i encara no està acabada. Gaudí, que era molt creient, volia que les obres es paguessin exclusivament amb donacions de caritat, per la qual cosa la construcció avançava lentament. La mort accidental de l’arquitecte, atropellat per un tramvia el 1926, i la crema dels plans i maquetes durant la Guerra Civil espanyola (1936-39) van aturar la construcció durant anys.
A la dècada de 1950 es van reprendre les obres seguint els dibuixos i fotografies publicats en alguns documents, però mai veurem la Sagrada Família que Gaudí va imaginar. Es preveu que les obres finalitzin el 2026, coincidint amb el centenari de la seva mort.
Art en les coses quotidianes
El modernisme va anar més enllà del llenç i es va aplicar sobretot al disseny d’arquitectura, mobiliari i fins i tot en espais públics. En aquests àmbits, els modernistes podien alliberar la seva imaginació amb noves tècniques d’artesania com els vitralls de colors, els mosaics de ceràmica o les estructures de ferro forjat.
Així, les cases modernistes estaven plenes de detalls que submergien el visitant en el nou estil: poms ergonòmics que s’adaptaven a la forma de la mà, miralls que imitaven la vegetació, cadires i taules amb formes orgàniques (com si estiguessin a punt de créixer o començar a moure’s), portes que recorden l’entrada d’una cova… A més de tenir cura de l’estètica, aquests elements també tenien una funció pràctica.
L’estil modernista va plasmar-se en altres arts com l’interiorisme (llums, miralls, objectes decoratius), l’escultura o el disseny de joies. També va tenir molta repercussió en el disseny gràfic i de cartells, que anunciaven l’arribada d’una nova era més moderna.
Després de l’aparició del modernisme, durant el segle XX van sorgir altres moviments que també van qüestionar les normes estètiques i van revolucionar el panorama artístic: expressionisme, moviment Bauhaus, art déco, surrealisme…