La Comuna de París, la primera gran revolució obrera
El 28 de maig es compleixen 150 anys de la fi d’aquest moviment ciutadà que va impulsar millores socials que encara avui segueixen vigents.
El 28 de maig es compleixen 150 anys de la fi de la Comuna de París, un moviment social revolucionari que va governar la capital francesa durant 60 dies el 1871. Està considerat el primer govern de la classe obrera del món i durante els seus dos mesos de existència va impulsar importants innovacions socials.
No obstant això, el moviment va ser ràpida i violentament reprimit pel govern d’Adolphe Thiers i la Comuna de París va finalitzar després de molts morts, a més de condemnes i persones fugint a l’exili.
L’origen de la Comuna de París cal buscar-lo en les desigualtats socials que assolaven la capital francesa en la segona meitat de segle XIX. Tot i els canvis que havia portat la Revolució Francesa, les diferències entre la classe burgesa industrial i la classe treballadora eren molt grans, amb una classe obrera molt empobrida.
La situació s’havia agreujat després de la guerra francoprussiana que va enfrontar el Segon Imperi Francès -encapçalat per Napoleó III– i el Regne de Prússia, i que es va desencadenar després de l’intent de l’emperador d’annexionar Luxemburg a França. Després de la derrota de Napoleó III per part de les tropes d’Otto von Bismarck, i amb la ciutat de París assetjada pels prussians, l’Assemblea Nacional va triar un govern provisional.
La Comuna de París día a día: 24 de mayo de 1871 https://t.co/5Yg5DBpREx pic.twitter.com/NNHj1gjv0g
— Periodista Andrés Figueroa Cornejo (@PeriodistaFigue) May 26, 2021
Davant d’aquesta situació, la ciutadania de París es va aixecar en una sèrie de mobilitzacions per reclamar un nou govern elegit per sufragi universal i amb un programa social. Però els comicis van acabar amb l’elecció d’un govern conservador encapçalat per Adolphe Thiers, allunyat de les idees republicanes i poc disposat a accedir a les demandes socials de la població. De fet, Thiers va ordenar, al març de 1871, una sèrie d’accions per reprimir les protestes a París.
A poc a poc, en els suburbis de la capital francesa, es van anar aixecant barricades. Thiers va traslladar els ministeris a la propera localitat de Versalles, cosa que va provocar un buit de poder que va portar a la milícia ciutadana, coneguda com la Guàrdia Nacional de París, a ocupar l’ajuntament el 18 de març de 1871.
La Guàrdia Nacional va comptar amb el suport de les classes obreres i els radicals polítics que reclamaven una república democràtica, a més dels opositors de la monarquia.
La Comuna de París va acabar el 28 de maig de 1871 quan el govern francès de Thiers va prendre la ciutat per la força i va provocar la coneguda com “Setmana sagnant“, que va deixar 20.000 morts i en la qual es van destrossar i cremar més de 200 edificis i monuments histórics. La ciutadania va oposar una gran resistència i en els combats les dones van tenir un paper actiu. No obstant això, no va ser suficient per defensar la Comuna de l’acció de l’exèrcit.
Milers de persones van ser condemnades a presó o pena de mort i moltes altres van fugir a l’exili, en una dura repressió amb què el govern francès va voler evitar una nova revolució social dels treballadors.
Hace 150 años empezaba la "Semana Sangrienta". La masacre contra la comuna de París dejó entre 20000 y 30000 muertos.
"El suelo está sembrado de sus cadáveres, el espantoso espectáculo les servirá de lección" dijo Thiers presidente de Francia que ordenó la represión. pic.twitter.com/wMCtc8t9Pp— Gonzalo (@gonzycuervo) May 21, 2021
El llegat de la Comuna de París
En els dos mesos i mig que va durar la Comuna de París es van impulsar un seguit d’iniciatives polítiques i socials revolucionàries per a la seva època, moltes de les quals segueixen vigents avui dia. Es va impulsar la igualtat de salaris entre homes i dones, la jornada de treball de deu hores o la separació de l’Església catòlica i l’Estat.
També es van aprovar mesures com l’autogestió de les fàbriques abandonades pels seus amos, la creació de llars d’infants per als fills de les obreres, la remissió dels lloguers impagats i l’abolició dels interessos dels deutes.
Per aquesta raó, ha estat considerada per historiadors, polítics i experts com una de les experiències més democràtiques des del naixement de la lluita de classes i el moment de la història de França en el qual hi ha hagut més persones de la classe obrera en els llocs de decisió política.
Muestra virtual con obras, en homenaje a los 150 años de la comuna de París, de 41 artistas de 15 países. Dos de ellas van a salir publicadas en las portada y contraportada de una publicación el 28 de mayo, día de la derrota de la Comuna.https://t.co/Logl16cvMH
Mis favoritas: pic.twitter.com/6jbszFa3Ba— Gonzalo (@gonzycuervo) May 21, 2021
No obstant això, quan es commemora el 150 aniversari de la Comuna de París, el llegat d’aquesta revolta popular segueix dividint als francesos, entre els que rebutgen celebrar una “guerra civil” i els que enalteixen els “avenços socials” que van sorprendre al món.
La dictadura de proletariat de Marx
La Comuna de París va ser descrita com el primer exemple de dictadura de proletariat, una forma d’organització política descrita per Karl Marx (1818-1883), un dels pensadors més importants de la història moderna. Tot i néixer en una família de classe mitja acomodada, Marx de seguida es va interessar pels moviments socialistes que van aparèixer a Europa durant el segle XIX.
La Revolució Industrial i la invenció de la màquina de vapor havien canviat la forma de treballar i produir completament. Les classes altes eren les propietàries de les instal·lacions i la maquinària, mentre que els treballadors eren els que les feien funcionar per produir. No obstant això, els que s’enriquien no eren els obrers amb el seu treball i el seu esforç, sinó els empresaris.
Per a Marx, el proletariat (els treballadors que venen el seu treball a canvi d’un salari) està limitat pel capitalisme, un sistema on el més important són els diners (el capital) i no la capacitat de treball i esforç. Per això, per més que treballin els obrers, al final qui s’enriqueix és el propietari.
Així, Marx defensa una revolució dels treballadors i treballadores que serveixi per canviar el sistema. L’anomenada “dictadura de proletariat” eliminaria la propietat privada i instauraria un sistema en el qual els treballadors tinguessin el poder.
“Tiemblen, si quieren, las clases gobernantes, ante la perspectiva de una revolución comunista. Los proletarios, con ella, no tienen nada que perder, como no sea sus cadenas. Tienen, en cambio, un mundo entero que ganar”
05 de mayo de 1818 – 14 de marzo de 1883#Marx #KarlMarx pic.twitter.com/i010uMrjdX
— Luciano (@luciano_cabe) May 5, 2019
L’objectiu és aconseguir una distribució equitativa de la producció per repartir la riquesa i acabar amb les desigualtats, igual que proposen altres teories com el socialisme o el comunisme. Marx va ser un dels intel·lectuals referents de la Revolució Russa de 1918.
Els seus llibres més coneguts són El manifest comunista i El Capital, però va escriure molts altres textos sobre política i economia. Al llarg de la seva vida, va reflexionar sobre com la desaparició de les classes podria ajudar a aconseguir un sistema més just.