Franco Battiato, icona de la música italiana
El cantautor italià, que va revolucionar la música ‘pop’ durant els anys 70 i 80, va morir a Sicília als 76 anys.
El cantautor italià, que va revolucionar la música ‘pop’ durant els anys 70 i 80, va morir a Sicília als 76 anys
Va ser un dels cantants més originals i eclèctics de la música italiana, i també un dels més admirats. Franco Battiato va morir dimarts passat, 18 de maig, a l’edat de 76 anys a la seva Sicília natal.
El cantant s’havia retirat el 2017 sense grans comiats, deixant al seu darrere una llarga i singular carrera artística en la qual va compaginar la música amb el cinema i l’art. Però sens dubte van ser les seves cançons les que el van convertir en una dels grans icones de la música italiana contemporània.
Nascut a la falda de l’Etna (Sicília) el 1945, Franco Battiato es va traslladar a Milà després de la mort del seu pare. Allà va entrar en contacte amb el món musical i artístic de l’època i va iniciar la seva carrera com a cantant. En la seva trajectòria, Battiato es va atrevir amb tot tipus de músiques i estils, des del rock fins a la música ètnica i popular.
https://twitter.com/jvalverderubio/status/1394593975856676866
Els primers èxits li van arribar durant la dècada de 1970, quan el cantant va abraçar els corrents d’experimentació europees i les va plasmar en els seus primers discos: Fetus (1971), Pollution (1972) o Sulle corde di Àries (1973).
El reconeixement internacional li va arribar gràcies al seu triomf en el popular Festival de San Remo de 1981, amb la cançó Per Elisa. També va arribar a representar Itàlia al festival d’Eurovisió de 1984 amb la cançó I treni di Tozeur, amb la qual quedaria en cinquè lloc.
El 1981 va publicar el seu àlbum La voce del padrone, que inclou una de les seves cançons més aclamades i populars: Centro di gravità permanente. Aquesta cançó, que combina acords electrònics i tribals, fixaria el seu estil eclèctic, original i experimental.
Un any després sortiria el disc L’arca di Noè, en la qual hi ha una altra de les seves cançons més recordades: Voglio vederti danzare. Després van seguir Orizzonti perduti (1983), Mondi lontanissimi (1985), Echoes of sufi dances (1985) i Genesi (1987), amb el qual es va atrevir amb la música sacra i amb lletres escrites en sànscrit, persa o grec.
Ja en la dècada de 1990 va combinar la música pop amb la clàssica. En aquesta època va compondre una banda sonora per la pel·lícula Una vita scellerata (1990) i l’obra lírica Gilgamesh (1992), estrenada a l’Òpera de Roma.
Tot i dedicar-se principalment a la música, Battiato també va realitzar algunes obres com a pintor i com a director de cinema amb Perduto amor (2003), una pel·lícula ambientada a Sicília i en què plasma els seus records de joventut. Després arribaria un altre film, Musikanten (2006), sobre els últims dies de vida de Ludwig van Beethoven.
El seu últim disc, Torneremo ancora, va sortir en 2019 i inclou 14 versions simfòniques d’alguns dels seus temes més famosos.
Artista compromès
De la seva vida privada es coneixen pocs detalls. Mai es va casar i va portar una vida discreta i solitària. No obstant això, sí que va prendre partit polític i va arribar a formar part de govern de centreesquerra de Sicília el 2012, com a conseller de Turisme i Espectacles.
Havent triomfat ja en la seva carrera musical, Battiato va renunciar al seu sou com a regidor. Sis mesos després del seu nomenament va ser destituït per unes polèmiques declaracions en què criticava els parlamentaris italians i la seva corrupció.
Tot i deixar la vida política, va seguir plasmant els seus ideals d’esquerres en cançons com Bandiera bianca o Radio Varsavia, on criticava les polítiques populistes del primer ministre Silvio Berlusconi, que va governar a Itàlia en diverses ocasions entre 1994 i 2011.
En la seva evolució com a artista, Battiato va connectar amb el món àrab, les seves tradicions i la seva cultura. Sempre va ser molt crític amb la política dels Estats Units a l’Orient Mitjà i els constants atacs de l’exèrcit nord-americà. El 1992 va fer un concert a Bagdad, la capital de l’Iraq, que havia quedat arrasada després de l’Operació Tempesta del Desert.
Les millors cançons de Franco Battiato
Franco Battiato va combinar moltes influències musicals i va crear un estil original i únic. Alguns dels seus temes es van convertir en autèntics himnes de la música italiana i fins i tot es van traduir a altres idiomes com l’espanyol. Aquests són alguns dels més populars.
‘L’era del Cinghiale bianco’ (1979)
És el tema principal del disc de el mateix títol, amb el qual Franco Battiato va tornar a el pop després d’un període centrat en una música més experimental. La cançó s’inspira en un antic mite celta.
‘Cuccurucucù’ (1981)
Aquesta cançó és una versió de l’popular tema mexicà de Tomás Méndez Cucurrucucú colom. Battiato va combinar la tornada de la cançó original i li va afegir referències d’altres cançons populars dels anys 50 i 60.
‘Centro di gravita permanente’ (1981)
Un dels grans èxits de l’cantant, inclòs en l’àlbum La voce del padrone, on mostra amb ironia el seu rebuig a la “falsa música rock”, “la new wave espanyola” o el “free jazz punk anglès”. La cançó parla sobre el punt de suport que tots busquem enmig de el caos.
‘Bandera blanca’ (1981)
Un altre dels grans temes de La voce del padrone, en aquesta cançó fa una crítica a la indústria musical i la seva poca implicació social, a més de denunciar la incapacitat dels polítics per resoldre els problemes socials.
‘Voglio vederti danzare’ (1982)
És una altra de les cançons més recordades de Franco Battiato. En ella combina diferents instruments populars per retre homenatge a les danses i músiques tradicionals.
‘La cura’ (1996)
Inclosa en el disc L’imboscata, la lletra està escrita a quatre mans amb el filòsof Manlio Sgalambro. Aquest tema parla sobre l’amor incondicional i va ser considerada la millor cançó italiana d’aquell any.
La cançó italiana
En la dècada de 1960, la música italiana va evolucionar inspirant-se en els estils musicals que triomfaven en altres països. Molts cantautors van recollir influències de la música americana com el jazz i el rock, i també de la cançó francesa, per crear un estil característic de la cultura italiana.
Més endavant, els artistes italians van adoptar noves influències, des de la música progressiva a el punk, el funk i la música popular, el que va diversificar els estils de la cançó italiana
Entre els representants de la cançó italiana més coneguts destaquen els cantants Domenico Modugno, Adriano Celentano, Nicola Di Bari o Rita Pavone, als anys 60, mentre que en els 70 van tenir un gran èxit artistes com Umberto Tozzi, Paolo Conte, Raffaella Carrá o Ricchi i Poveri.
Més endavant arribaríen grans estrelles com Eros Ramazzotti, Laura Pausini, Nek, Zucchero o Tiziano Ferro, que van modernitzar la cançó italiana a la dècada de 1990 i l'inici dels 2000.