Cas Watergate: la investigació que va acabar amb Nixon
Una investigació periodística sobre l’espionatge il·legal dut a terme pel govern dels Estats Units va acabar amb la presidència de Richard Nixon
Una investigació periodística sobre l’espionatge il·legal dut a terme pel govern dels Estats Units va acabar amb la presidència de Richard Nixon
El cas Watergate, un mite del periodisme d’investigació que ha inspirat facultats de periodisme i la indústria del cinema, fa 50 anys. El cas va descobrir diverses activitats il·legals promogudes pel govern dels Estats Units, que en aquell moment estava liderat pel president Richard Nixon, del Partit Republicà.
El 17 de juny del 1972, cinc homes van ser detinguts a la matinada mentre assaltaven la seu del Partit Demòcrata a Washington, la capital del país. Un d’ells era antic membre de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), el principal òrgan d’espionatge dels Estats Units.
La notícia va sortir publicada com un breu a les pàgines del diari The Washington Post. Però dos dels seus periodistes, Carl Bernstein i Bob Woodward, van creure que darrere d’aquest assalt hi havia una altra notícia molt més important, ja que un dels detinguts era James W. McCord Jr., ex membre de la CIA i coordinador de seguretat de la campanya de reelecció de Nixon.
Aquell fet va ser la primera pista que va conduir-los a un pla molt més complex, planejat per membres del Partit Republicà per perjudicar els polítics demòcrates de cara a les eleccions presidencials, que havien de tenir lloc al novembre del 1972.
Bernstein i Woodward van descobrir que, a més d’espiar il·legalment el Partit Demòcrata, el govern republicà també havia utilitzat de manera fraudulenta els fons de la campanya, amb els quals van subornar membres del servei d’intel·ligència per espiar i assetjar opositors polítics.
La investigació del Washington Post es va allargar durant diversos mesos. Nixon va negar totes les acusacions mentre, a l’ombra, intentava comprar el silenci dels implicats. Finalment, davant de les proves que evidenciaven l’abús de poder, Richard Nixon va presentar la seva dimissió el 8 d’agost del 1974.
El lloc on els cinc individus van ser descoberts era el complex d’oficines Watergate, d’aquí el nom d’un dels escàndols polítics més greus de la història estatunidenca. Bernstein i Woodward van rebre el Pulitzer l’any 1973, un dels premis de periodisme més prestigiosos del món.
L’odissea de Woodward i Bernstein ha quedat retratada en diversos llibres i pel·lícules, entre els quals destaca Tots els homes del president (1976), un clàssic del cinema protagonitzat per Dustin Hoffman i Robert Redford. “Els homes del president” va ser el sobrenom que els periodistes van donar a les persones implicades en el cas i que van intentar encobrir Nixon fins al final.
Nixon abans i després de l’escàndol
Richard Nixon (1913-1994) va ser un polític conservador dels Estats Units. Va ocupar el càrrec de vicepresident durant el mandat de Dwight D. Eisenhower, entre el 1953 i el 1961. Es va presentar com a candidat del Partit Republicà a les eleccions del 1960, que va perdre contra el demòcrata John F. Kennedy.
Finalment, va guanyar les eleccions del 1968 i es va convertir en president. Va ser reelegit en 1972, però no va acabar la segona legislatura a causa de les revelacions del cas Watergate.
El mandat de Nixon va estar marcat per la Guerra del Vietnam (1955-1975), en la qual els Estats Units van intervenir a partir del 1964 per estendre la seva influència pel món i combatre la ideologia comunista de la Unió Soviètica. No obstant això, la intervenció militar va ser un gran fracàs i hi van morir més de 58.000 soldats nord-americans.
La lluita de Nixon contra el comunisme i els governs d’esquerres també es va estendre per l’Amèrica Llatina, on la CIA i el govern estatunidenc van donar suport a cops d’estat en diferents països, imposant-hi dictadures que fossin favorables als interessos de Washington.
La dimissió de Nixon després de l’escàndol del Watergate va ser l’única vegada en tota la història que un president dels Estats Units renuncia al seu càrrec. Els enregistraments entre el president i diversos oficials de la Casa Blanca demostraven la seva implicació en el cas, però Nixon va aconseguir no anar a la presó gràcies al fet que el seu successor, Gerald Ford, li va atorgar l’indult.
Espionatge polític
L’espionatge es remunta a les primeres civilitzacions, des del moment en què els homes s’han organitzat políticament i han ocupat el poder. Les inscripcions en pedra i pergamins antics ja parlen sobre espies i conspiracions a l’antiga Mesopotàmia, a l’Egipte dels Faraons o a l’Edat mitjana europea.
Segles després, trobem casos d’espionatge polític a tots els continents. El 2004 va esclatar el cas Clearstream a França: es va denunciar que el president Nicolas Sarkozy i altres polítics tenien comptes en una entitat financera anomenada Clearstream, on hi guardaven diners relacionats amb el pagament de suborns. Més endavant es va demostrar que els comptes bancaris eren falsos i els acusats van quedar absolts.
El 2006, la fiscalia italiana va posar en marxa una investigació per descobrir qui estava darrere de l’espionatge fiscal a polítics, futbolistes i famosos d’Itàlia. Els investigadors van descobrir que, durant dos anys, s’havia accedit de manera il·legal a informació confidencial sobre els béns de polítics com Silvio Berlusconi o esportistes com Francesco Totti. Va acabar amb la detenció de policies, detectius privats i funcionaris.
Un cas molt més recent ha tingut lloc a Espanya amb el programa espia Pegasus, que s’introdueix als telèfons mòbils i recopila informació privada de manera il·legal. Diversos líders independentistes catalans van denunciar que havien estat espiats i van acusar-ne el govern espanyol. Més tard es va saber que el mateix president, Pedro Sánchez, i altres ministres també havien estat espiats, si bé encara no se sap amb quin objectiu.